Fent clic en aquest enllaç podràs veure tots els relats vitals de les participants del SIAP.

Us compartim els del Comitè Organitzador perquè us serveixin d'inspiració i pugueu conèixer-nos millor.

Meritxell

Soc la Meritxell Sánchez-Amat, metgessa de família i comunitària del CAP Besòs. Vaig acabar la residència al 2004, així que compteu quan temps fa que faig de metgessa de família. Ja fa més de 15 anys que vaig conèixer els SIAP i m'han fet créixer com a professional i com a persona. Estic en deute amb el Juan i la Mercedes per donar impuls a una iniciativa tan significativa per a mi i per a molta altra gent. Fa uns anys que per interès personal i també professional em vaig començar a interessar per la grassofòbia i un abordatge de la salut no centrat en el pes. És un viatge inacabat, encara em queda molt camí. Moltes certeses han trontollat i ha sigut alliberador, però també trasbalsador. Qüestionar idees que estan arrelades a la societat i també a la ciència i l'entorn sanitari, m'ha omplert de dubtes. M'ha estat més fàcil saber què no he de fer que no pas què és el que he de fer i això fa patir quan cada dia tinc pacients a la consulta que mostren preocupació pel seu pes i ganes de reduir-lo, immersos en un entorn grassofòbic que els fa patir pel seu cos. El SIAP em va semblar el millor entorn per compartir aquest tema amb altres professionals de la salut. Un entorn de gent que va més enllà, que no es queda amb el primer que li diuen, que dubta i investiga i es pregunta i construeix. Tinc la sensació que obrir aquest tema és una mica com sortir de l’armari, i sempre és millor en un entorn de seguretat.

A banda de tot això, soc sòcia del FoCAP, el Fòrum Català d’Atenció Primària, entitat que defensa i promou una atenció primària forta en un sistema sanitari públic. També soc mare de tres fills de 15, 13 i 10 anys. Els últims anys, a la cura dels descendents s’ha afegit la dels ascendents, que comparteixo amb els meus germans. Aquestes vivències m’han fet patir moltes vegades però també m’han fet créixer, com estic segura que passarà amb aquest SIAP que és tot un repte.
Seguim!
meritxell

Antonia

Natural de Tarragona, vaig néixer i vaig créixer en un barri obrer entre la mar i la petroquímica. Un barri peculiar, conformat com a cooperativa de manera assembleària, fins que l'ajuntament el fagocitó. Soc filla d'immigrants extremenys, de família nombrosa no per ser molts germans (3), si no perquè els meus avis materns sempre van viure amb nosaltres. Sent la mitjana dels tres germans vaig passar la meva infància com una nena “gordita” i “empollona” a la qual increpaven per això a l'escola. Totes aquestes experiències han marcat la meva manera de veure i estar en el món.

Vaig estudiar infermeria sense que fora la meva primera opció, no hi havia diners perquè jo pogués viure i estudiar biologia a Barcelona; ho vaig fer anys després, quan vaig poder compaginar el meu treball com a infermera d'urgències a l'Hospital Clínic en torn de nit, amb la universitat. L'any 2001 vaig fer el salt a l'Atenció Primària amb un Màster en Salut Pública. La nocturnitat laboral és mala companya quan tens dos fills petits i poca xarxa familiar a prop. Treball en el CAP del Raval Nord a Barcelona des de fa 20 anys i em sento molt vinculada al barri. M'agrada tot d'ell, però sobretot, m'agrada la seva gent. Admiro profundament la població amb la qual treball, la seva dignitat, la seva solidaritat, els seus pactes comunitaris en contextos de vulnerabilitat, el suport mutu, les seves lluites per defensar drets bàsics com l'habitatge, l'espai públic o la regulació de persones migrants.

Sense pudor al fet que pugui somiar pretensiós, diria que el que més m'agrada és estudiar, aprendre i intentar compartir amb els altres l'après. Probablement per això sempre he compaginat la meva labor assistencial amb la docència i, en aquests últims anys, he assumit la presidència de la subcomissió d'infermeria dins de la Unitat Docent en AfiC de Barcelona ciutat.

M'agrada anar al cinema, si pot ser, sola. Amb el temps m'he tornat menys exigent amb les meves aficions: amb compartir xerrades amb les meves amigues i la meva família em basta. Potser per això el SIAP se m'antulla també una llar, pel cinema, les amigues i les xerrades. Ens veiem a Barcelona!

Anna

Vaig néixer a Sabadell, encara que bona part de la meva infància i adolescència va transcórrer en les ruralitats pirinenques. Créixer entre muntanyes, boscos, rius i comunitats petites va marcar profundament la meva manera d'estar en el món. La naturalesa continua sent avui el meu lloc de retorn, l'espai on trobo calma, sentit i perspectiva. Els rius, la mar, la terra i els cicles de la vida formen part del meu paisatge emocional i també de la meva manera de comprendre la salut i els vincles.

Vaig viure la meva infància i joventut en experiències comunitàries que em van ensenyar molt aviat el valor de la cooperació, el suport mutu i la responsabilitat compartida. D'aquelles vivències va néixer una convicció que em continua acompanyant: que les transformacions més profundes no solen ser individuals, sinó col·lectives.

Vaig estudiar Psicologia moguda per la curiositat d'entendre a l'ésser humà i tota la seva complexitat. No obstant això, aviat vaig descobrir que necessitava ampliar la mirada més enllà dels enfocaments convencionals. Aquest desig em va portar a explorar la naturopatía, els abordatges psicocorporales, el qigong, el taoisme i altres formes de coneixement que entenen la salut com una experiència integral on cos, emocions, relacions i context estan profundament entrellaçats.

Vaig ser una nena grossa i una jove grossa. Durant molts anys vaig conviure amb els mandats, les mirades i les violències que pesen sobre determinats cossos. Avui, ja en la meva maduresa, reivindico la grassor amb orgull, dignitat i tendresa. Aquesta experiència vital ha travessat la meva trajectòria personal i professional, i m'ha portat a investigar, acompanyar i generar espais de reflexió sobre les violències estètiques, la gordofobia i la reconciliació corporal.

Soc mare d'una filla i dos fills, una experiència que m'ha ensenyat tant sobre l'amor com sobre la incertesa, els límits i l'aprenentatge constant. També soc una apassionada dels animals, de la cura de l'hort i del jardí, dels viatges, la lectura i l'art. Són llocs des dels quals continuo teixint preguntes i construint sentits sobre la vida.

El meu recorregut professional ha transitat per la psicologia social crítica i comunitària, la psicoteràpia i, especialment en els últims anys, per les pràctiques restauratives. Des d'aquest lloc hem impulsat i arrelat Magranes SCCL, una cooperativa des de la qual desenvolupem projectes formatius, terapèutics, comunitaris i artístics vinculats a les sexualitats, els cossos i els vincles des d'una perspectiva feminista.

La meva principal línia de recerca i aprenentatge gira al voltant de la reapropiació i la reconciliació amb el propi cos com a camí cap a una major autonomia i una salut integral. M'interessa especialment explorar com les violències estètiques, la gordofobia i altres sistemes d'opressió impacten en les nostres vides, però també com podem construir col·lectivament narratives, pràctiques i espais que ens permetin habitar els nostres cossos amb major llibertat, dignitat i benestar.

Sandra

El meu nom és Sandra Gonfaus. Vaig néixer i viu en el Poble-sec, un barri popular de Barcelona que forma part de la meva identitat. És el lloc on he crescut, on continuo construint la meva vida i des d'on he après a mirar el món. Viure en un entorn divers, on conviuen persones, històries i realitats molt diferents, ha influït profundament en la meva manera d'entendre les desigualtats, la comunitat i la justícia social.

El meu primer contacte amb l'àmbit sanitari va anar treballant durant deu anys com a administrativa en el CAP Els Hortes. Des del taulell vaig poder observar com la salut i la malaltia travessen la vida quotidiana de les persones, però també com ho fan la precarietat, les desigualtats i les dificultats per a accedir a determinats recursos i drets. Aquella experiència em va permetre conèixer de prop l'atenció primària i va despertar moltes preguntes que encara avui m'acompanyen.

Més tard vaig estudiar Comunicació i Indústries Culturals i vaig cursar el Màster en Gènere i Comunicació. A l'any següent de finalitzar-lo vaig tenir l'oportunitat d'incorporar-me com a docent a la Universitat Autònoma de Barcelona, impartint l'assignatura “Pressió estètica i gordofobia” dins del mateix màster. Va ser una experiència especialment significativa perquè em va permetre portar a la universitat molts dels aprenentatges, reflexions i debats que havia anat construint des de l'activisme i l'experiència viscuda.

Actualment soc sòcia treballadora de Trama SCCL, una cooperativa d'iniciativa social des de la qual desenvolupem projectes vinculats als feminismes, la coeducació, la cultura comunitària i la transformació social. Una part molt important de la meva trajectòria personal, política i professional gira al voltant de la gordofobia i les violències estètiques. Com a dona grossa, durant molts anys vaig viure situacions que interpretava com a experiències individuals fins que vaig començar a comprendre-les com a part d'una forma
estructural de discriminació. Entendre la gordofobia com un sistema em va permetre posar nom a moltes vivències pròpies, però també connectar amb les de moltes altres persones i dedicar bona part del meu treball a investigar, formar, sensibilitzar i generar espais de reflexió col·lectiva.

En els últims anys he coordinat les Jornades contra la Gordofobia i la Violència Estètica cap a les Dones i les Dissidències de Gènere a Catalunya, he participat en recerques, formacions i espais d'incidència política, i he tingut la sort de compartir camí amb professionals sanitaris disposats a qüestionar algunes de les certeses més arrelades sobre el pes, la salut i els cossos. Aquestes trobades m'han convençut que el diàleg entre activisme, experiència viscuda i coneixement professional és imprescindible per a construir una atenció sanitària més humana, més crítica i més justa.

M'agraden el cinema, la lectura, viatjar quan puc i les converses llargues que et fan sortir amb més preguntes de les que tenies en començar. També soc mare d'un adolescent, una experiència que em recorda constantment que aprendre i desaprendre formen part del mateix camí.

Arribo a aquest SIAP amb moltes ganes d'escoltar, compartir i continuar construint preguntes col·lectives. Perquè si alguna cosa he après en els últims anys és que les

Laia

Em vaig graduar a Badalona i em vaig formar com a resident a Barcelona.
Actualment soc metgessa familiar i comunitària al CAP Besòs, on sento que formo part d’un equip de primària meravellós i en el que segueixo aprenent dia a dia. Soc una entusiasta de la comunitària i de tot el que implica la relació directa amb la comunitat amb la que treballo.

Vaig acudir al meu primer SIAP a València sobre prevenció i em va encantar l’experiència, i el punt de vista crític i diferent que vaig percebre d’aquelles jornades. Durant la residència també vaig tenir la sort de formar part de l’associació de la Capçalera i de comprovar com és possible organitzar un congrés lliure de fums de la indústria, autogestionat i de qualitat. També he format part del darrer SIAP sobre generalisme realitzat a Barcelona fa dos anys.

A banda de tot això soc una aficionada a la cuina, al ciclisme i a la muntanya en general.
Amb molta il·lusió us esperem a Barcelona!

Roser

Nascuda a Barcelona però amb profundes arrels pirinenques, vaig arribar a la Medicina Familiar i Comunitària amb convicció però amb poc suport familiar en aquest moment. Vaig acabar la residència en 2007 i, després de treballar uns mesos en un CAP de la zona alta de Barcelona, vaig aterrar en el CAP Besòs, situat en un barri de Barcelona amb un dels índexs socioeconòmic territorial més baixos de la ciutat.

Puc dir amb orgull que porto més de 15 anys amb el mateix contingent de pacients i aquest vincle és el motor que motiva la meva felicitat en el treball. Aquests anys han estat carregats d'aprenentatge i creixement continu al costat d'un equip amb una excel·lent qualitat humana i tècnica.

L'haver estat cinc anys en la direcció del CAP m'ha permès tenir una visió molt més global del sistema sanitari, amb les seves virtuts i defectes. I també m'ha fet tornar amb més ganes, si cap, a la consulta. El curs passat vaig començar a fer classes en la universitat i aquest ha estat el meu primer any com tutora de residents: entomo el repte amb una certa inquietud però amb moltes ganes.

En el meu temps lliure llegeixo, llegeixo, llegeixo i viatjo, intentant tornar sempre que tinc oportunitat (cada vegada més) al recòndit racó d'on procedeix la meva família paterna, la Vall Fosca.

Aquest serà el meu cinquè SIAP i ja no concebo l'atenció primària sense un espai reflexiu com aquest.

Álvaro

No sé com he acabat aquí.

Sé que vaig néixer el diumenge de resurrecció de la primavera de 1996 a la profunditat d'una Andalusia profundament compromesa amb els drets socials, la pau i l'esperança de viure en un món millor construït en conjunt. Nét de qui va asfaltar els carrers del meu barri, va posar enllumenat públic i va lluitar per l'escolarització de les criatures.

Anys després, vaig escollir estudiar medicina i vaig emigrar (com la cançó de Juanito Balderrama) a terres llunyanes: La Manxa. Les raons per les quals em vaig decantar per la medicina eren clarament errònies (no van aguantar l'envestida de les dues primeres setmanes de facultat), però alguna cosa em va fer quedar-me. Tant, que vaig acabar la carrera i em vaig especialitzar. Aquesta sí que era fàcil: medicina familiar i comunitària, que era el més semblant a metge de barri que oferia el Ministeri en aquell moment. Vaig triar Barcelona, o ella em va triar a mi, i des de llavors fins ara hi visc, hi treballo, hi ploro, hi ric, m'hi enamoro i hi somio sota el cel d'aquesta preciosa ciutat.

Em dedico a ser metge de barri en un centre de salut de Barcelona. M'interessen especialment les persones que pateixen al final de la vida i mantenir el contacte amb la comunitat.

Però no tot a la meva vida és medicina. Intento aprendre a tocar un instrument nou cada vegada que tinc oportunitat (amb més o menys virtuosisme...). Llegeixo per ancorar-me al present i per evadir-me'n, per imaginar mons nous; tot i que és freqüent que, en la cursa entre el meu jo lector i la son, acabi perdent.

Tinc el convenciment ple que col·lectivitzar les lluites és l'única manera de seguir endavant, de trencar barreres que crèiem irrompibles i d'estrènyer els lligams d'una societat que, segons ens diuen, està cada vegada més dispersa. Espais com el SIAP em confirmen, edició rere edició, que és possible. Que no estem soles en això. Que hi ha centenars de persones repartides pel món amb un compromís social, polític, ecològic, humà, que oxigena la foguera de la reivindicació.

No sé com he acabat aquí, però sí que sé que sóc on vull ser. Ens veiem als barris!

Clàudia

Vaig néixer a Barcelona un any abans de les Olimpíades. Vaig tenir l'oportunitat de veure dues grans disciplines: doma i bàdminton. Evidentment, no me'n recordo de res. Els meus avis paterns van migrar a Barcelona des d'Arévalo de la Sierra, un petit poble de Sòria envoltat de camps grocs on el meu germà i jo hem passat amb ells els estius de la nostra infància, i on hem après tot el bo d'aquesta generació i hem impregnat cadascuna de les nostres cèl·lules de la calma, força, fred, natura i naturalitat que caracteritzen la zona.

La meva mare va estudiar medicina. Mai va tenir l'oportunitat d'explicar-me si li va agradar la seva feina o no els pocs anys que s'hi va poder dedicar, però jo vaig voler experimentar-ho en pròpia pell. Un cop a la facultat, en veure que totes les assignatures m'agradaven, però sobretot, el que més m'agradava era estar amb els pacients, no vaig dubtar a l'hora d'escollir especialitat: Medicina Familiar i Comunitària. Tinc moltes passions (esport, muntanya, lectura, cuina, forneria, pintura, dibuix, costura...) que m'equilibren i em fan viure feliç de base, i crec que si arribo a jubilar-me algun dia continuaré sense tenir temps per dormir, però cada dia estic més convençuda que aquesta és la millor feina que podria tenir.

Sento que el meu dia a dia a la consulta, al carrer i a les cases de la gent val una fortuna. Una professió que m'ensenya a cada moment. Estimo els meus pacients i la relació que tenim ens nodreix mútuament.

Aquest any m'he embrancat a organitzar el SIAP perquè ja tocava.

Jordi

Vaig néixer i créixer a la Cellera de Ter, un poble petit de la Selva. Com passa sovint als pobles, els llocs i les persones formen part de la teva manera de veure el món molt abans que te n'adonis. Amb els anys he viscut en diferents indrets, entre ells França, on vaig treballar una temporada en un hospital. Finalment he acabat fent vida a Palamós, al bell mig de la Costa Brava.

La infermeria no va ser la meva primera opció. Hi vaig arribar una mica de rebot, però ben aviat vaig descobrir que encaixava amb la manera com entenia les relacions humanes i amb allò que volia aportar als altres. Amb el temps, aquella decisió gairebé accidental s'ha convertit en una part important de la meva identitat.

La curiositat per entendre millor les persones, les seves experiències i els contextos en què viuen em va portar després cap a l'antropologia. D'alguna manera, em va ajudar a posar paraules i eines a preguntes que ja feia temps que m'acompanyaven. Avui, tant la infermeria com l'antropologia continuen presents en la meva manera de pensar, d'ensenyar i de fer recerca.

Actualment soc docent universitari i investigador predoctoral. La meva recerca gira al voltant del biaix i l'estigma de pes en els entorns sanitaris. És un tema que m'ha obligat a qüestionar moltes idees que donava per fetes i que m'ha recordat que el coneixement avança sovint quan ens atrevim a revisar les nostres certeses. M'agrada la docència perquè em permet compartir preguntes, generar debat i aprendre també dels estudiants. M'interessen especialment aquelles qüestions que connecten salut, cures, desigualtats i justícia social.

Fora de la feina, gaudeixo llegint. La literatura ha estat una companya constant, tot i que darrerament intento fer lloc també a l'assaig i a la divulgació. També m'agrada viatjar, aprendre idiomes i mantenir viva la curiositat per tot allò que encara no conec.

Soc conscient que gran part del que soc avui és fruit de les persones que m'han acompanyat al llarg del camí: família, amistats, companys i mestres.

Mirant enrere, veig una trajectòria feta més de preguntes que de respostes. I, si alguna cosa he après, és que probablement aquesta és una bona manera de continuar avançant. Participar en aquest congrés és una oportunitat per continuar teixint complicitats, intercanviar mirades i seguir pensant conjuntament com podem contribuir a una societat més humana, crítica i inclusiva.